“Escriure al bloc del Revela-T sobre el món estenopeic és una gran responsabilitat. És aquesta promesa d’any nou -Vaig a escriure sovint, amb regularitat-. Ja que no he pogut amb la constància d’anar fent una entrada setmanal amb el meu blog (no tajn sols he començat, actualitzar Facebook ja em costa). Com a mínim fer entrades més espaiades amb cert compromís, m’obligarà a mi mateix a escriure.

Espero, mentre duri la meva col·laboració, parlar del món pinhole de diferents maneres, tècnica, entrevistes, vivències, experiències. Però aquesta primera entrada sempre vaig creure que hauria de ser diferent. Una visió diferent, un breu conte. Un petit gest de complicitat a tots aquells a qui ens agrada veure la realitat a través de l’orifici d’una càmera obscura. Suposo que les següents entrades al bloc, seran més ortodoxes que aquesta primera.
Espero que us agradi.”

…elohniP

Feia diverses setmanes que li havien tret les benes. Continuava sense veure. Ja ni recordava de quan va decidir deixar de veure, si va ser premeditat o simplement un mecanisme de defensa. Els esdeveniments el van superar, la realitat el desbordava. Era una mena de rendició.

Els metges li van dir que tot sortiria bé, ell sempre va desconfiar. El viacrucis de proves i operacions no havien servit per a res. Només va trobar consol en les infermeres. Parlaven el seu mateix idioma, eren comprensives i afectuoses. Quan li feien les cures aconseguien en ell una calma difícil d’explicar, molt d’agrair en aquests dies de tempesta interior.

Elles s’havien convertit en els seus ulls, aquells ulls que ara es negaven a veure. Li explicaven tot el que succeïa al seu voltant. No només ho situaven en el seu espai per ajudar-lo en les seves tasques diàries, sinó també li explicaven de primera mà tot el que succeïa a l’altre costat de la finestra. L’exterior era descoratjador; tirs, bombes, massacres llunyanes i cinisme pròxim, llibertats coartades per lleis inversemblants. Feia temps que la cobdícia havia acabat amb la majoria dels recursos naturals. La malaltia s’estenia sense remei. Les notícies que li arribaven per les vies oficials eren pura mentida i els opinadors només venien la merda que els de dalt volien que s’escampessin. Des de fora només li arribaven els sons de la mort, la corrupció, la desesperança, la intolerància i l’odi. Quan treia per la finestra mirava i res.

Sort tenia de la connexió amb l’exterior que li proporcionaven aquelles dones. Especialment la Mònica; les seves paraules, el seu contacte, la seva olor, van ser els únics motius que el van mantenir en vida. Quan el neguit i el desànim es van instal·lar en ell, ella va ser el fil a què agafar-se. Ja gairebé res valia la pena, però sabia que en arribar el torn de nit arribaria ella i posaria una llum tènue en la immensitat de la foscor. Els metges no ho entenien, no comprenien què fallava. Els seus ulls funcionaven a la perfecció, les transmissions nervioses reaccionaven a la llum, les seves pupil·les creixien o disminuïen quan la llanterna, en forma de llapis, s’acostava o s’allunyava d’elles. Però ell seguia en la foscor més absoluta. Les infermeres ho tenien clar, no tenia res que li valgués la pena veure. L’exterior ho aclaparava, era massa incomprensible per a una sensibilitat com la seva.

Després de moltes proves els metges es van resignar. No podien fer res més, van tirar la tovallola. Quan l’hi van comunicar la seva reacció va ser entre l’assossec i la ràbia. Sabia que mai més veuria la decadència de la raça humana, però d’altra banda mai coneixeria el color dels ulls de la Mònica, ni tornaria a veure totes aquestes coses que un dia li van donar sentit a la seva existència.

Va ser llavors i no abans quan la Mònica, la infermera de mans suaus i veu dolça, va decidir rescatarlo de la foscor. Ella sabia com treure’l d’allà. La bellesa el salvaria.

Si de veritat volia sortir del seu estat, hauria de deixar-se portar i fer la seva adaptació a l’habitació fosca; estrany nom si del que es tractava era de tornar a veure. Allà la seva ment s’aniria adaptant de nou a veure imatges. Desconcertat va acceptar, no tenia més recursos.

Allí estava, nu enmig de l’habitació, de peu, passant fred. Passaven les hores i no notava res. Una estranya tristesa va envair. Sol, sense ningú que li expliqués el que havia al seu voltant, va començar a buscar per l’habitació. No hi havia res. No entenia que feia allà. Cridava de desesperació amb ràbia, ningú l’escoltava. No trobava la sortida per on havia entrat. Va colpejar fortament les parets. Les començar a palpar amb desesperació, ansiosament. Finalment el seu dit índex va notar alguna cosa a l’altura dels seus ulls. El cor li va fer un salt. Era un petit forat, mínim, ni li entrava el dit. En va recórrer les vores. Fixant bé, va començar a veure que la llum entrava per ell i poc a poc es tornava més intensa. Un calfred li va recórrer tot el cos. El fred desapareixia; notava una calor intensa. Una sensació de benestar molt agradable el va abraçar. Va fer unes passes enrere i es va girar. Davant seu contra la paret es projectava el món exterior invertit i en el medi seva ombra. Tornava a veure i mirava la realitat a l’inrevés. Era pura màgia; tanta bellesa li va posar la pell de gallina. Una llàgrima va començar a brollar-li dels seus nous ulls.

La fotografia es de Jon Andoni Martín y el video de Romain Alary, Stenop.es