Sobre la difusió en xarxa d’arxius fotogràfics.

Fa uns mesos al Facebook de Revela-T va aparèixer un post d’Iván Noval amb el següent titular: “MANTENIR LA FOTOGRAFIA ANALÒGICA EN AQUESTA ERA DIGITAL ÉS UN DEURE HISTÒRIC”. Sí, vaig pensar, aquest paio ha donat en el clau: “Un deure històric” que es pot emprendre des de diferents facetes, com ara la relacionada amb la CONSERVACIÓ DEL PATRIMONI. Nosaltres, els fotògrafs i fotògrafes coneixedors de la història del mitjà podem i hem de contribuir en la tasca de conservació del nostre patrimoni RECUPERANT, CONSERVANT I DIFONENT ELS ARXIUS FOTOGRÀFICS.

El coneixement de la fotografia analògica ens proporciona les eines per actuar en els dues primeres facetes. Sabem identificar materials però en general manca formació a l’hora de la conservació, tot i que cada vegada és més fàcil i accessible perquè a LA XARXA trobem tot tipus d’informació. Això sí, cal buscar bé i contrastar, perquè ja sabem que a la xarxa qualsevol pot posar el que li doni la gana.

L’objectiu d’aquest article és assenyalar l’enriquidor DIÀLEG QUE S’ESTABLEIX EN AQUESTA ERA DIGITAL: LES DIFERENTS EINES QUE ENS OFEREIX LA TECNOLOGIA DIGITAL AFAVORIXEN ENORMEMENT A LA FOTOGRAFIA ANALÒGICA. Ens proporciona eines per a la seva reproducció, emmagatzematge, difusió, que fan molt més fàcil, còmoda i barata aquesta tasca de mantenir viva la història de la fotografia. No podem veure a la fotografia analògica com antagònica de la digital. La fotografia és un llenguatge que va evolucionant, ara estem en un nou estadi d’aquesta evolució.

Captura de la web del Archivo ViñualesEn aquest article parlaré de l’ARXIU VIÑUALES. Em toca molt de prop, ja que és una col·lecció d’un fotògraf d’Osca, i a més l’he vist créixer. Però la col·lecció transcendeix molt més. Tot en ella és excepcional: el nombre de fotos (unes 4000 plaques en la col·lecció particular i unes 2000 dipositades a la fototeca d’Osca), la qualitat de les mateixes, la variadíssima temàtica, el perfecte estat de conservació, els materials que l’acompanyen …

Nicolás Viñuales va aparèixer a la meva vida fa aproximadament un any, quan el vaig descobrir al Facebook, ja que molta gent d’Osca compartia aquestes fotos en els seus murs. No és objecte d’aquest article disseccionar l’arxiu Viñuales ja que a la seva pàgina web hi ha moltíssima informació gràfica i teòrica sobre aquesta col·lecció. De veritat, val la pena perdre per aquí: dades històriques sobre la irrupció de la fotografia a Europa, Espanya i Aragó, dades sobre els materials de l’arxiu (càmeres, tipus de plaques, viradors, processos fotogràfics, visors …) context històric, biografies de Nicolás i Elías Viñuales, les galeries fotogràfiques amb fotos de Barcelona, Sant Sebastià, tecnologia de l’època … i sobretot la gent: totes les classes socials estan retratades … Per navegar-hi ben a poc a poc.

Captura de la web del Archivo Viñuales 2Recuperació, conservació i difusió d’arxius: sembla una seqüència lògica però en aquest cas anem a començar la casa per la teulada, a explicar la història al revés i de com la NECESSITAT DE DIFONDRE LA COL·LECCIÓ PORTA A LA RECUPERACIÓ I LA CONSERVACIÓ DE LA MATEIXA . És a dir que el motor que ha fet arribar a aquest punt al llegat de Viñuales és la difusió de la col·lecció. L’obstinació que la societat conegui aquestes fotos. Perquè ¿de què serveix conservar si no es difon?. I aquí és on el sistema de fitxers institucional falla una miqueta. Les fototeques i arxius realitzen una magnífica tasca de conservació però ara han de posar la carn a la graella en la faceta de difusió.

Quan allà a finals dels 70 en José tafanejava els trastos de la casa on pernoctava i es va trobar un bagul ple de petits cristalls que va identificar com negatius, es va quedar sorprès. A cada estona agafava amb cura aquests vidres, els mirava a contrallum i aconseguia identificar un racó de la ciutat d’Osca, un paisatge, … i pesava. “Mare meva, que pensaria la gent d’Osca si pogués veure això! De debò havia avions a l’Osca de principi de segle? I els retrats d’aquesta gent tan arreglada Qui són ?. “I una vegada més:” la gent ha de veure això “. José pernoctava en aquesta casa perquè la seva nòvia, Mª Cruz Villanueva Loscertales, era filla de les persones que van cuidar a Antolina Viñuales, germana de Nicolás que va morir el 1968 i així aquesta família es va convertir en custòdia del llegat de la saga de comerciants burgesos de províncies : “Ultramarinos Viñuales”

José y Mª CruzVàren tenir sort aquestes plaquetes, tots la vam tenir, al trobar-se amb JOSÉ DE LA GÁNDARA, que sense una formació fotogràfica específica va saber identificar immediatament això com un tresor de la memòria. Perquè és dolorós comprovar com col·leccions d’aquesta índole han acabat a les escombraries per desconeixement o deixadesa. I pertinaçment aquestes col·leccions tornen a la memòria. “Doncs per aquí hi havia un metge que feia fotos als morts i als ferits. Quan es va reformar la casa es va tirar tot. I les fotos ?. No sé, però el meu pare va ajudar a fer aquestes fotos. Jo les vaig veure. Els nens de la casa jugaven amb aquests cristalls com si fossin cromos “. I ara ja només queda això, el record que alguna vegada algú va fer unes fotos rares. En José sí va saber el que tenia davant. Des d’aquest primer moment es va instal·lar la idea que aquestes fotos veiessin la llum.

I aquí comença la veritable AVENTURA DE L’ARXIU VIÑUALES. En aquest afany personal en donar a conèixer aquests tresors fotogràfics. Sí, molta informació. Arxiu Viñuales té pàgina web, molt completa, perfil de facebook, twitter, canal de You Tube, grup a Google + … Recentment s’ha celebrat una magnífica exposició al Centre Cultural L’Escorxador d’Osca (finança les ampliacions l’àrea de cultura de l’Ajuntament d’Osca) i s’ha editat un primer llibre amb 180 fotografies que il·lustren les evolució de la societat d’Osca. Però a mi m’interessa aquesta aventura personal que va començar fa gairebé 40 anys. M’interessa saber com ha estat el periple  per arribar fins aquí.

Contacto amb Josep i quedarem per xerrar. Dues hores que van passar com dos minuts.

El primer que em diu en José: “Sense la tecnologia digital això no hauria estat possible, bé, tampoc impossible però si extremadament difícil, inabastable escometre jo sol.”

Captura de Facebook: Archivo ViñualesD’una manera autodidacta però molt responsable va resoldre tots els passos per preservar la col·lecció. Va realitzar una BASE DE DADES amb les temàtiques de les fotos, inventari dels materials, va demanar informació sobre processos fotogràfics de l’època, va rastrejar fotosde la col·lecció Viñuales dipositades en altres institucions, i per suposat la DIGITALITZACIÓ DE LES IMATGES. Aquesta digitalització és la que ha permès que puguem gaudir d’aquests impagables documents. I la cosa va creixent.

El que l’arxiu sigui accessible al web i xarxes socials facilita una cosa extremadament important que és poder recaptar dades sobre les imatges. LA GENT QUE LES VEU va nodrint DE DETALLS LA INFORMACIÓ GRÀFICA: llocs, dates, esdeveniments, noms de personatges etc … Fa molt pocs dies treballadors de l’Institut d’Estudis Altoaragoneses descobrir un joveníssim Ramon J. Sénder en una foto a l’ermita de Sant Cosme i Sant Damià.

Captura de web: http://www.archivovinuales.com/José també va acudir en tot aquest periple a arxius institucionals. La seva idea era que li asseguressin per contracte la difusió de l’arxiu: publicacions en llibre, mostres en exposicions. Ningú li va donar una resposta clara, així que ell va SEGUIR com una formigueta DONANT PASSOS FINS ARRIBAR AQUÍ. El llibre és una iniciativa personal, i l’exposició d’alguna manera ve motivada per aquesta repercussió en xarxes. Tot ha estat un èxit i esperem molts més.

Personalment crec que aquestes col·leccions han d’estar dipositats en llocs adequats, i les fototeques i arxius són el seu lloc natural. Les fototeques i arxius admeten donacions, cessions, compren o adquireixen arxius i disposen normalment de diferents modalitats de contractes adaptades als usuaris. Això sí, assegurant-nos les possibilitats en la difusió dels mateixos, però aquest és contingut d’un altre article. CUIDEU DELS VOSTRES ARXIUS, ESTIMEU-LOS, I A GAUDIR D’ELLS.

Alegria Lacoma Lanau. Huesca 10 febrer 2015.