POSOLETAT: la solitud en clau positiva

 

Matera (Basilicata) – Fotografia: Giuseppe Satriani

 


A la nostra societat, la paraula solitud té una accepció totalment negativa. Fins entre les amigues de la meva filla preadolescent, “ser margi” (marginada, sola) és el pitjor que pot passar a una persona. Sembla que tots podem estar ben sols si tenim ocupat el 100% del nostre temps i si estem envoltats de gent amb la qual cal actuar (literalment) gairebé sempre de manera superficial. En CentroCentro a Madrid i fins el 27 de Gener, hi ha una interessant exposició dedicada a la solitud en clau negativa o millor dit, a la soledat no desitjada, en la qual diferents artistes, a través de les seves obres (sobretot vídeo-instal·lacions i fotografia) interpreten i denuncien aquesta plaga social de la nostra societat “capitalisme tardà”. El títol d’aquesta exposició és “LA NO COMUNITAT” perquè la clau de lectura que els comissaris (Blanca de la Torre i Ricardo Ramón Jarne) han volgut oferir als visitants, és la denúncia de moltes formes de soledat no desitjada que la nostra societat genera i que no volem veure o intentem disfressar.

 

Imatges extretes del vídeo d’Antonia Wright – “Are you OK?”

 

Hi ha espai per als indigents, rodamons, nous pobres, per a les desigualtats socials, l’anonimat a les ciutats, la no-empatia cap als altres, la degradació, les perifèries, la prostitució, la incomunicació, la deshumanització, per a les problemàtiques relacionades amb el gènere i la identitat, els no-llocs, les edats de la solitud: infantesa, adolescència, vellesa; està present també la solitud provocada pel neocapitalisme i per la carrera als diners i aquella congènita amb l’emigració. Totes formes de soledat pertanyents al costat fosc de la nostra societat i de les persones. Sort que per contrarestar tanta angoixa, hi ha una instal·lació fora de l’edifici que és un fragment d’esperança activa contra aquesta pandèmia; una estructura a manera de cúpula que els seus creadors han anomenat “Refugi contra la soledat”, amb la idea que només afavorint punts de trobades reals (no valen els grups de WhatsApp, els amics de FB o els seguidors d’Instagram!) on qualsevol pot xerrar i escoltar, podrem trencar aquest model egocèntric i autodestructiu.

 

Fotografia de Giuseppe Satriani de la instal·lació de Basurama – Refugi contra la soledat


Contràriament al que s’ha vist en l’exposició, jo, aquí, vull reclamar amb força i convicció el valor de la solitud en la seva clau positiva; em provoca ràbia quan a una paraula que tanca una duplicitat de significat, se li associï únicament l’accepció negativa. Cada vegada es fa més necessari una mica de silenci i de capacitat d’escoltar; trobar espais interiors per deixar que el silenci s’eixampli; exercitar-se per trobar parèntesi de silenci i viure en la més absoluta abstracció del temps. Per això cal practicar la lentitud, donar valor a la perdurabilitat de les coses i dels sentiments, estar bé amb un mateix i escoltar les seves pròpies emocions per ser empàtic amb els altres. Cal submergir-se en la Natura des del respecte i no des de l’aprofitament; cal saber meravellar-se de la bellesa present en les petites coses; cal ser valent, admetent els nostres límits i la nostra fragilitat. Tot això és el que defineixo “soledat positiva” o “POSOLETAT”.

 

Aliano (Basilicata) – Fotografia: Giuseppe Satriani

 

Des de que he decidit aprofundir en la foto de paisatge (tant urbà com no-urbà), he trobat una altra manera més per construir lapses atemporals i viure parèntesi embriagadors de “posoletat”: les albes amb els seus silencis trencats per sons de la vida que es desperta, la recerca i el contacte amb llocs plens de bellesa, la necessària connivència amb la llum i els seus capricis, les formes, el modelar els actes, el ordenar el temps per estar preparats a fer la foto al lloc apropiat i en el moment apropiat amb tot el tècnic controlat el millor que es pugui, els capvespres amb la seva llum daurada, els cels que sempre reserven sorpreses fins que l’últim escletxa de llum s’hagi realment anat (que non necessàriament és quan un pensa que s’hagi anat), el temps que sembla dilatar-se i que de cop i volta corre imperdonablement, la litúrgia dels moviments a emprendre per obtenir la fotografia, el poder compartir tot això exclusivament amb tu mateix o al màxim amb una persona amb la qual existeixi una harmonia perfecta en tot (en el meu cas, la meva filla Haisea, quin vull més de la vida!). Tot això és estar sols, és viure la solitud, és empapar-se d’ella, però alhora és estar feliç, en harmonia amb l’univers, lluny de qualsevol negativitat que pugui existir, aïllat de la mesquinesa i l’arrogància. És viure al paradís terrenal! És la POSOLETAT!

 

Dolomiti – Fotografía: Giuseppe Satriani


Giuseppe Satriani