Déu va fer la gran gràcia de posar en la terra a les monges per a gaudi dels fotògrafs i les fotògrafes. Perquè a veure qui no veu en la seva estètica a unes criatures extraordinàriament fotogèniques? La simplificació del seu abillament i dels seus tons, predominant el blanc i negre, les fan especialment atractives a tota cambra que es creui en el seu camí. No en va, la història de la Fotografia està ben repleta de fotografies on la protagonista és una monja. Els que em coneixen saben bé el que m’atreu un retrat d’una monja. Es dóna el cas que de joveneta, quan em creuava amb alguna, se’m torçava el dia perquè les assimilava a malament fario. Ara no obstant això les col·lecciono. Fotogràficament m’atreuen molt. I com a exemple, la que acompanya aquestes lletres.

Aquest retrat el vaig comprar a través d’internet fa uns mesos. Em sembla un retrat estupend que possiblement té un segle, sinó més, d’existència. El fotògraf autor és Fernando Valdivieso de Granada (Gran Via, 2) i fa constar, en l’apartat de les seves dades, que “hi ha ascensor”; alguna cosa molt a tenir en compte quan els gabinets de Fotografia estaven instal·lats en els terrats. En comprar-ho per internet no em vaig adonar que les mesures eren bastant considerables (39×27 cm); és clar que a aquesta monja no li anaven les carte de visiti. El moment tràgic vi quan en obrir la bústia vaig trobar el sobre embuatat cruelment doblegant i ficat a pressió en el seu interior. No imaginava que dins estava la meva benvolguda monja de Granada destrossada! El carter o cartera segons sembla es va emprar bé a fer-lo entrar: no escatimant plecs i obstinació a fer-ho entrar on no cabia. L’únic atenuant possible és que fora un o una fervent republicà/a. El meu desconsol en obrir el sobre i descobrir les condicions que m’havia arribat la meva monja, després de resistir un segle de vida, va ser immens. A part dels plecs que podeu apreciar, a contrallum es pot veure que fins s’ha foradat. Un desastre! Però bo, al fet pit i dins dels danys soferts em sembla que el retrat tan bell d’aquesta monja, fet amb tanta manyaga pel nostre fotògraf de Granada, bé es mereix donar-li visibilitat i gaudir-ho, i no relegar-ho a l’oblit.

Mireu la seva careta de porcellana, aquestes mans tan graciosament entrellaçades i ressaltades per la foscor de l’hàbit, aquesta vestidura amb la seva llarga cua tan ben col·locada cap endavant a manera d’una núvia, tota la decoració en un equilibri entre austera però cuidada, les precioses flors que perfumen el retrat, … Tot en perfecta harmonia que fins al Crist sembla embadalit sense poder deixar de mirar a la nostra bella monja. Un altre detall que m’agrada especialment és que en la part esquerra es pot veure el “parany” del fals fons; em fa sentir més pròxim el moment en el qual fotògraf va executar aquest retrat.

Poc a poc les monges es van extingint; principalment als pobles petits. Jo fa molt que on resideixo no em creuo amb cap. Sé que en Asil viuen unes quantes però surten poc o a hores que no coincidim. Fa unes setmanes em trobava a Girona capital, de sobte en agafar una cantonada em vaig trobar amb una parella de monges i el meu impacte va ser total. Eren una preciositat: extraordinàriament petitones, les dues idèntiques en altura i en la forma dels seus cossos; vestides exactament igual, fins al més mínim detall; els seus hàbits era de color gris, netíssims i lluents com ressaltaven entre totes les altres persones del carrer! Com no les vaig poder veure venir des de lluny, ja que com he esmentat me les vaig trobar de sobte, vaig quedar estupefacta i segur que igual d’embadalida que el Crist del retrat de Valdivieso. Anem que si m’hagués trobat una parella d’extraterrestres no m’hagués sentit tan aclaparada i impressionada. Una gaudida primer, seguida automàticament d’una gran frustració per no tenir una cambra a mà i, la qual cosa és més necessari, el coratge per a atrevir-me a fotografiar-les. Espero que hi hagi una nova ocasió. I no voldria acabar aquest article sense abans agrair enormement a tots els amics i totes les amigues de FB pel temps que hem anat creant un Convent molt especial: replet de bons retrats d’aquests éssers que són tan fotogènics, les monges.

 

Foto de Fernando Valdivieso. Gran Via, 2 de Granada.

Col·lecció particular de M. Luz Cámara.


Mari Luz Cámara

Incansable perseguidora de la Fotografia, aquesta dama que no es deixa seduir per qualsevol