Li dónes una càmera a un nen o una nena i quan mires el resultat, de vegades, et portes una gran sorpresa per descobrir alguna fotografia nova que mai, com a adult que ets amb una mirada molt més reeducada, hauries fet; i enveges el no tenir aquesta frescor, aquest atreviment natural i tan lliure.

Ens explica Xavier Miserachs en el seu llibre Criteri fotogràfic (N-1): “Durant els estius de 1966 i 1967, una atípica experiència motivada per l’intent -fallit- d’arrodonir els ingressos. Amb un amic-soci local, totalment aliè a la fotografia, vam muntar un establiment en una petita localitat de la Costa Brava per donar servei de material i laboratori a estiuejants i turistes. El poc volum de negoci aconseguit aconsellar oblidar la iniciativa, però l’experiment em va oferir motius de reflexió gens menyspreables.

Excepte per a algun treball especial en blanc i negre, el servei de laboratori era a càrrec d’una empresa industrial que atenia tota la zona, i que ens permetia lliuraments cada 24 hores. En els dies següents a l’obertura, vaig revisar les còpies llistes per lliurar amb estricte criteri de control de qualitat, i vaig descobrir amb gran sorpresa de fer-ho resultava apassionant. La qualitat tècnica era força deficient, encara no s’havia popularitzat l’ús de càmeres reflex amb fotòmetre incorporat i no es coneixien ni l’autofocus ni el flaix incorporat, i tampoc les emulsions i els trens de revelat i tiratge donaven el rendiment que posteriorment van aconseguir. Però entre la innocent producció dels meus clients, hi havia imatges on aturar-se, fotografies que em despertaven certa enveja, que hauria desitjat fossin meves.

La producció amateur subministrava documentació en profunditat sobre com passaven les seves vacances els meus turistes, mostraven un desinhibit repertori d’actituds sociològiques que difícilment hauria captat un fotògraf professional. Vaig arribar a apassionar, a esperar amb impaciència el repartiment diari, suposarà “estils” entre els meus clients de pantalons curts o pareo sobre el biquini, totalment aliens als meus especulacions, i als que atenia amb la màxima cara de pòquer.

Pocs anys abans -en 1963- al MOMA havia “descobert” i exposat la producció de Jacques-Henri Lartigue, i amb ella el valor documental de la més desenfadada fotografia amateur. Vaig començar a reflexionar, a dubtar si per a un historiador de l’any 2500, que volgués estudiar els hàbits indumentaris dels seixanta, seria més útil disposar dels Vogue de l’època o de les fotos que produïen els meus estiuejants. La revista li enganyaria, li donaria una versió idealitzada. Les fotos que jo revisava eren molt més objectives. És un dubte extensible a altres camps sociològics, i que encara m’acompanya. ”

No és intenció d’aquest article atorgar-li a la fotografia d’aficionats un guardó automàtic pel simple fet de sortir de mirades “inexpertes”; moltes fotografies d’aficionats són força difícils de digerir. Però penso que reconèixer-li el valor que Xavier Miserachs li atribueix, i que moltes vegades no se li ha reconegut, és interessant i beneficiós per al conjunt de la Fotografia. Per descomptat que parlar de fotògrafs amateurs o aficionats és tractar d’un grup molt heterogeni, amb molts nivells de capacitats. Es tracta aquí del conjunt que igual que els turistes de Miserachs no tenen ni afany ni pretensions de ser reconeguts com a fotògrafs.

Imaginem per un moment totes aquestes fotografies que estan dormint en els àlbums familiars i a la qual només tenen accés un grup molt reduït de persones; molt possiblement parlem de tones de fotografies produïdes per fotògrafs no fotògrafs. Si d’alguna manera les poguéssim visualitzar, organitzar i estudiar potser ens donarien com a resultat tot un nou gènere fotogràfic molt interessant d’analitzar en el seu conjunt. I tornant a les paraules de Miserachs, potser ens explicarien millor que altres fonts qui hem estat.

…………………………..

Més dades sobre la botiga de fotografia de Xavier Miserachs i el seu soci: “Xavier Miserachs a l’Empordà” per Anna Maria Piferrer (amiga de Miserachs), publicat al llibre Biennal de fotografia 1999 memorial Xavier Miserachs (traduït del català):
“Un dels seus primers i eterns amics empordanesos va ser Tomàs Cervera, amb qui va muntar, a Llafranc (N-2), un estiu dels seixanta, una botiga de fotografia, que es deia Labo-I, ja que el projecte era convertir-la en una cadena: labora-2 a Tamariu (N-3), labo-3 a Calella (N-4), … però només va durar una temporada, i tal com ho recordaven ells dos, ben somrients, a les divertides sopars que compartíem a sovint amb Modest Cuixart, en l’experiència, no van perdre ni guanyar diners, però es van divertir molt, balanç que em sembla que es repetia en moltes de les activitats de Xavier. “

Tomàs Cervera i Cocerch “Chez Tomàs” va ser pioner de la indústria turística de la Costa Brava, un gran relacions públiques i dels primers animadors turístics en els anys seixanta. Un palafrugellenc d’adopció emblemàtic, que va morir als 72 anys el 2003. En el llibre Chez Tomàs, escrit per la seva filla Mariona Cervera, (Col. Quaderns de les 7 Sivelles, CCG Edicions, Girona, 2006), a la pàgina 62 podem veure una fotografia de l’entrada de la botiga Labo.I de Xavier Miserachs i Tomàs Cervera a Llafranc. A la imatge veiem el famós lloro inseparable de Tomàs Cervera i que va ser protagonista d’una escena divertidíssima un dia que es va escapar tal com s’explica en les pàgines 61 i 62 de l’esmentat llibre, segons el testimoni de Miserachs.

Per als que hem viscut aquell període de la Fotografia en què portàvem els nostres rodets a revelar a les botigues dels nostres pobles, imagineu el que hagués suposat per a nosaltres que darrere del taulell ens haguéssim trobat, ni més ni menys, que tot un Xavier Miserachs lliurant-les nostres còpies i, sense nosaltres saber-ho, que hagués revisat les nostres fotografies amb el seu “Criteri fotogràfic”, sens dubte un luxe.

notes:
(N-1) Criteri fotogràfic. Notes per a un curs de fotografia. Xavier Miserachs. Edicions Omega, SA Barcelona. 1998.
(N-2), (N-3) i (N-4) Llafranc, Tamariu i Calella són barris mariners que pertanyen al municipi de Palafrugell (Girona) i la Costa Brava.

Foto: Col·lecció particular de M. Llum Cambra. Les meves germanes, els meus cosins de Madrid, i jo, al centre, algun estiu dels vuitanta a Palafrugell (Girona). Quan venien els meus cosins solíem anar a banyar-nos preferiblement a la platja de Llafranc, on uns quants anys abans Miserachs i Cervera havien tingut la seva botiga de Fotografia Labo-I.

 


Revela-T

Contemporary analog photography festival